Vibracions,   Fons  d’armari,   La  natura  dels  mites,   L’ofici  de  ser…,   Animals,  artilugis  i  altres  criatures,   On  l’Univers  flueix,   Fum


 
vibracions1
 
 
 
L a     M o n t s e     i     l e s     f a d e s

 
 
Perquè  desconfiar  de  tot
 
és  una  presó  massa  fosca,
 
exclamà  un  dia  Peter  Pan:
 
“si  no  creus  en  les  fades  moren”.
 
Tu  ets  a  la  Terra  de  Mai  més
 
amb  l’olor  d’un  pastís  molt  bo,
 
en  un  petó  bonic  i  dolç
 
com  un  tacte  suau  d’esponja,
 
en  una  cabana  del  bosc
 
sota  el  caliu  d’un  gran  estel,
 
en  la  llum  de  la  Campaneta
 
vora  el  riu  on  la  Vida  creix,
 
en  la  follia  d’un  moment
 
que  t’amara  de  sentiment,
 
en  la  mar  on  viatja  el  temps
 
pel  bes  de  cada  estació.
 
Perquè  vols  que  regni  l’Amor,
 
en  temps  incondicional  bades
 
per  tots  els  vells  contes  de  fades
 
dins  la  bellesa  d’una  flor.

 
 
 
 

 
 

F l o r     b l a n c a
 

Cau  una  branca  d’ametller
 
i  ens  torna  el  goig  de  la  florida.
 
És  la  primera  que  s’enfila
 
a  l’arbre  dels  nostres  sentits.
 
Olor  de  mel  a  tots  convida
 
com  una  veu  dolça  i  divina
 
—de  tan  senzilla  la  ignorem.
 
Seguim  la  llei  del  talió
 
perquè  aprenem  a  ser  implacables:
 
la  vergonya,  l’odi  i  la  por
 
a  tots  ens  han  domesticat.
 
Sols  un  títol  a  mi  em  complau:
 
haver  nascut  enamorat.
 
Cau  una  branca  d’ametller
 
i  ens  torna  el  goig  de  la  florida.
 
És  la  primera  que  s’enfila
 
i  la  darrera  que  vull  ser.
 
 
 

 
 

Q u a n    é r e m     e l s     r e i s     d e l     m ó n …
 

Quan  érem  els  reis  del  món  els  arbres  semblaven  déus,
 
les  flors,  mirades  de  colors,  els  camins,  màgics  portals,
 
les  roques,  cavalls,  camps  de  joc,  l’herbei  sota  els  nostres  peus;
 
com  una  teranyina  els  rius  somreien  el  cel  blau,
 
les  muntanyes  s’alçaven  com  el  repte  més  rotund
 
i  ens  acompanyava  sempre  el  somriure  de  la  llum.
 
Llavors,  encara  infants,  vam  rebre  tots  els  dons  i  no  ho  sabíem,
 
trepitjàvem  el  somni  de  l’Amor  però  no  compreníem
 
que  la  música  dels  sentits  ens  edificà  un  palau
 
entre  les  fràgils  papallones  de  joia  i  de  bondat.
 
I  ara  que  l’aspresa  ha  travessat  la  meva  pell  sóc  jo
 
qui  amb  la  boca  petita  li  diu  al  temps  encara  no,
 
mentre  m’acotxa  amb  el  mantell  daurat  la  maternal  Natura
 
i  he  esdevingut  immortal  en  la  seva  felicitat,
 
fluint  com  l’aigua  imparable  buscant  la meva  mesura.
 
 
 

 
 
L ‘ o f i c i     d e     s e r     m o d i s t a
 
 
El  nom  és  tan  sols  un  lloc (millor  que  Anna  dir-se  Rosa)
 
que  en  el  teu  cas  fa  la cosa  i  et  crearà  un  look  de  cop,
 
és  com  trobar  roba  a  joc  que  tant  es  treu  com  es  posa,
 
com  fer  el  disseny  que  et  proposa  un  dolç  caliu,  el  teu  foc.
 
Com  si  el  món  fos  un  palau  on  trobar  el  teu  príncep  blau,
 
amb  fil  i  agulla  al  teu  dit  vas  embastant  la  tendresa:
 
ets  catalana  i  francesa,  si  a  París  hi  ha  l’últim  crit.
 
Fins  vestiries  la  Mort  amb  un  barret  elegant
 
sols  per  esmerçar  l’encant  i  canviar-li  la  sort.
 
A  la  meitat  del  XVIII  l’ostentació  era  el  fruit
 
d’una  ciutat  parisina  amb  dissenyadors  de  cine
 
mentre  França  es  consumia  entre  el  menjar  que  es  podria.
 
Fou  a  finals  d’aquell  segle  que  Maria  Antonieta,
 
de  Rose  Bertin,  clienta,  li  encarregà  nous  vestits,
 
tot  informant  també  el  poble  que  fugia  amb  el  marit.
 
Junt  amb  la  mirada  estreta  que  nega  al  feble  el  respecte,
 
l’obsessió  per  la  moda  va  guillotinar  la  reina.
 
Quan  la  vida  de  pagès  et  pesava  d’allò  més,
 
el  bell  ofici  de  modista  era  el  teu  somni  d’artista;
 
entre  teles  de  colors  i  figures  geomètriques,
 
en  un  ball  de  cintes  mètriques  a  tu  se’t  trasbalsa  el  cor.

 
 

 

A n i m a l s ,     a r t i l u g i s     i     a l t r e s     c r i a t u r e s
 

El  teu  vol  tan  oportú
 
abraça  la  senzillesa
 
que  planeja  en  la  tendresa
 
on  espera  l’arbre  nu
 
o  en  les  ribes  on  ningú
 
pot  encalçar  la  bellesa
 
de  l’aigua  clara  que  besa
 
el  silenci  on  brilles  tu.
 
Com  els  antics,  dia  i  nit
 
és  lliure  el  teu  esperit,
 
au  de  la  filosofia
 
que  fas  estada  al  palau
 
de  les  voltes  d’or  i  blau
 
amb  la  infinita  harmonia.
 
 
 
 

 

Passen  cossos,  se’n  van,  il·luminats  per  tu
 
i  el  teu  enigmàtic  nu,  nineta  d’un  ull  més  gran.
 
Res  sembla  gaire  important:  veus  i  somriures  d’algú
 
que  fan  olor  de  ningú  en  aquest  món  canviant
 
de  cada  sentiment  clar  que  espera  un  altre  demà
 
en  un  rellotge  aturat  on  plana  la  immensitat,
 
mentre  les  lleis  naturals  romanen  al  fons  del  riu
 
que  giravolta  i  es  riu  de  nosaltres  els  mortals.
 
Pel  camí  de  ser  millors,  on  anem  sota  l’esguard
 
de  la  teva  llum  on  l’art  ens  dissimula  les  pors,
 
fins  que  sentim  las  el  temps  i  no  gosem  moure  els  rems?
 
Visc  cada  cop  més  sovint  on  una  porta  es  va  obrint.
 
 
 
 

 

Em  sé  estimulat  per  l’Amor  perdut,
 
pel  foc  absolut  de  viure  abraçat.
 
La  societat,  però,  em  fa  mut
 
per  no  ser  vençut  amb  mots  rebuscats.
 
Perquè  no  és  “sofia”  la  tasca  que  emmena
 
el  que  s’anomena  digilosofia:
 
sostreure  diners  a  través  d’un  mòbil
 
des  d’un  punt  immòbil,  guardats  pels  banquers
 
que  dieu  amèn  només  en  el  ric,
 
mai  a  l’indigent.  El  món  no  és  bonic.
 
Ai,  bancs,  la  ferum  us  renta  les  mans,
 
si  aneu  embargant  tants  camins  de  llum.
 
Us  sembla  plaent  saber-nos  submisos,
 
tant  se  val  els  pisos  que  buideu  de  gent.
 
Qui  els  ocuparà:  terroristes,  drogues?
 
Només  poseu  sogues  al  veí.  Tant  fa.
 
Altes  hipoteques  són  la  necrofília
 
per  a  la  família  que  trista  es  resseca.
 
El  fum  que  ens  veneu,  la  tecnologia,
 
neguen  l’harmonia  a  aquells  qui  robeu.