Mare
 
 

 
 
V I I
 
Alça’t  el  coll  i  vetlla  la  tendresa,
 
no  et  deixis  seduir  pel  tedi  encara:
 
la  mort  és  una  porta  massa  bella
 
i  el  temps  una  finestra  candorosa.
 
Escolta  la  veu  que  no  és  mai  banal,
 
tens  el  rostre  eixut  del  vent  i  la  sal,
 
de  trepitjar  el  cel  pels  carrers  debades.
 
El  món  és  fred  i  estàs  enamorada
 
(qui  viu  sols  de  la  buidor  del  costum
 
desconeix  el  perfum  de  les  mirades).
 
Asseu-te  en  algun  banc,  pinta’t  els  llavis
 
d’un  roig  ben  cru,  color  del  teu  crepuscle,
 
i  espera  extasiada  el  vell  desig.