M o t s   d ‘ u n   p a r e   a l   s e u   f i l l
 

En  la  mesura  que  sóc  t’estimo
 
i  en  la  mesura  que  t’estimo  sóc.
 
Pertanyo  al  no-res  que  és  el  tot
 
i  en  aquesta  pertinença  ets
 
la  cega  força  que  commou
 
el  meu  alè,  la  meva  llum
 
com  blanca  Lluna  en  plenitud.
 
Si  s’aturés  de  cop  el  món,
 
en  cada  constel·lació
 
tu  viuries  sempre  en  mi.
 
Mai  gosaria  dir  l’enyor
 
només  l’Amor,  només  l’Amor.

 
 

D e l   d i a   q u e    e s   m e r a v e l l à    e l   s i l e n c i…
 
 
Del  dia  que  es  meravellà  el  silenci
 
als  meus  braços  veient-te  amb  els  ulls  clucs,
 
no  en  vull  ni  en  sé  dir  res  amb  les  paraules,
 
d’aquesta  melodia  que  la  vida,
 
només  ella,  podrà  interpretar  sempre.
 
D’on  véns?,  qui  ets?,  tot  ho  ignoro  de  tu.
 
Abans  que  jo  naixés  a  la  bellesa,
 
vas  néixer  tu,  en  aquella  música,
 
suau  com  una  escala  cap  al  cel.
 
Què  és  l’amor?,  em  vaig  dir:
 
un  cos  menut,  la  grandesa,
 
el  que  a  tots  ens  fa  por.