F a b i à,   n i n g ú   s a p
 

Aquest  temps  que  sents  lent  ràpidament  passarà,
 
pensa  això:  “Seré  gran,  però  no  tant
 
per  oblidar-me  un  dia  d’una  gran  amistat”.
 
Tu  ets  el  meu  amic  i  sempre  ho  seràs,
 
però  no  vivim  mai  a  les  cases  dels  amics
 
perquè  no  ens  cal,  ja  els  portem  ben  endins,  ben  al  cor,
 
el  nostre  sostre  són  sempre  els  estels.
 
Som  com  ocells,  l’un  al  costat  de  l’altre  aplegats,
 
feliços  fent  estada  en  l’Univers.
 
Tu  vius  en  mi,  com  podré,  doncs,  trobar-te  a  faltar,
 
i  amb  tot,  t’abraçaria  cada  instant.
 
Sí,  un  dia  o  altre  ens  ha  captivat  el  “no  puc”,
 
de  fet,  jo  n’estic  ben  enamorat
 
d’aquestes  dues  paraules  que  em  trenquen  el  cor:
 
jo  no  sóc  fort,  sóc  poruc,  però  t’estimo.
 
Aquest  Amor  que  tu  em  fas  sentir  és  la  meva  fe
 
i  ara  sóc  millor  persona  per  tu.
 
Ningú  pot  dir,  ningú  sap  la  seva  vida  on  és
 
mentre  camina,  mentre  es  diu:  “No  puc”.
 
Però  obren  les  escoles  al  matí,
 
els  bancs,  les  parades,  les  botigues,  els  tallers
 
persones  que  viuen  de  sentiments,
 
que  han  canviat  el  “no  puc”  per  un  senzill  “t’estimo”.

 
Vegeu    Fons  d’armari   (2015-16)
Vegeu      D E L    C A M I N A N T
 
 

 

S o f i a
 

Em  semblaven  cinc  lletres  d’un  gegant
 
que  travessés  el  portal  de  fantasia.
 
La  esse  fóra  el  riu  del  Sol  on  feia  via,
 
de  cada  indret  per  on  seguís  passant,
 
la  f,  la  força,  la  filosofia,
 
la  i,  el  bastó  màgic  de  l’alegria
 
que  acompanya  sempre  el  bon  caminant,
 
la  a,  la  cova  on  descansés  de  nit,
 
tot  pesant  figues  amb  les  mans  al  pit.
 
De  fet,  és  una  geganta tan  petita,
 
com  el  porquet  a  la  caseta  de  palla
 
que  viuria  amb  xocolata  i  llonganissa
 
mentre  la  mare  l’abraça  i  l’embolcalla.

 
 

II
 
Et  podria  explicar  el  sentit  de  la  Vida:
 
res  no  té  cap  sentit,  tu  li  hauràs  de  donar.
 
Comencem  per  l’Amor:  estimem  qui  ens  estima.
 
Abraçar  és  ben  senzill,  i  estimar,  impossible
 
perquè  a  ningú  li  agrada  que  l’estimin  del  tot.
 
Confonem  llibertat  amb  que  ja  ho  sabem  tot
 
i  vivim  i  vivim  com  qui  no  ha  de  morir
 
sempre  ignorant  l’Amor,  sempre  sols,  sempre  tristos
 
per  l’orgull  de  voler  demostrar  qui  no  som:
 
la  muntanya  bellíssima  que  al  cel  regala  flors.
 
Recordem,  doncs,  la  fe  que  sempre  és  en  nosaltres,
 
que  anem  muntanya  amunt,  que  viure  és  més  balder.
 
Endevinem,  llavors,  mentre  oblidem  el  ser,
 
que  som  petits  i  ens  cal  aprendre  de  tothom.
 
Perquè  m’estimes  tant,  cada  instant  em  demanes
 
una  dolça  mirada  igual  que  els  teus  germans.
 
Volent,  doncs,  el  mateix,  com  ho  hauria  de  fer
 
si  jo  us  estimo  a  tots?  Som  cruels  amb  nosaltres.
 
Em  dius  que  no  m’estimes  perquè  saps  que  és  mentida:
 
fem  un  món  cruel  perquè  exigim  l’Amor.

 
Vegeu    Fons  d’armari   (2015-16)
Vegeu      D E L    C A M I N A N T
 
 

 

S a ü l
 

Quan  mires  l’estel  que  en  l’Univers  fa  via,
 
les  teves ales  t’enfilen  amunt
 
i  baixes  per  un  tobogan  de  llum
 
que  és  la  infinita  força  de  l’alegria,
 
el  camí  on  tot  el  dolor  es  desvia
 
pel  tacte  del  bes  d’Amor  del  Profund
 
que  tu  palpes  amb  mans  dolces,  rotund,
 
per  saludar  tothora  la  poesia.
 
Alçant  els  teus  bracets  d’aigua  i  neu,
 
trobes  la  puresa  on  camina  Déu.
 
Tanmateix,  ja  saps  comprendre  que  un  pont
 
és  un  gegant  amb  braços  i  un  camí
 
o  que  el  pes  d’una  gota  no  té  fi
 
i  desperta  la  terra  del  seu  son.
 
Vegeu    Fons  d’armari   (2015-16)
Vegeu      D E L    C A M I N A N T