el-caminant-del-somni1
 
 
B e a t u s     i l l e . . .
 

Benaurat  aquell  qui  és  afable
 
sabent  incerta  cada  cosa,
 
qui  amant  la  bellesa  no  gosa
 
fruir  en  excés  l’insondable,
 
qui  reté  el  gest  d’un  somni  amable
 
com  el  breu  esclat  d’una  rosa,
 
qui  estima  el  que  és  ver  i  immutable.
 
Benaurat  qui  del  temps  reneix,
 
qui  ignora  l’hora  turmentada,
 
qui  etern  viuria  sense  bleix
 
una  infantesa  mai  trencada,
 
qui  el  cor  ha  oblidat  al  relleix
 
d’un  cingle  ombriu  i  és  tot  mirada.

 
Vegeu    El  caminant  del  somni   (1994)
 
 

vibracions1
 
 
E l      v e s t i t      e s t r i p a t
 

Prometeu  és  mort  o  incomunicat.
 
La  tecnologia  és  ara  el  nou  foc
 
on  vibra  cada  infant  a  poc  a  poc,
 
esblanqueït  com  un  al·lucinat.
 
Guaita  el  pare  Nöel  sobre  el  teulat!
 
Sembla  cansat  i  està  una  mica  groc.
 
Deixa  a  cada  llar  un  videojoc,
 
quan  reparteix  té  el  vestit  estripat,
 
destenyit  com  la  seva  emoció
 
en  un  món  sense  gaire  passió:
 
una  llum  d’espelma  il·lumina  més.
 
Troba  a  faltar  el  ritme  del  moviment,
 
que  brilli  en  harmonia  el  pensament
 
i  les  rialles  dels  nens  als  carrers.
 
Vegeu    Vibracions  (2015-16)
 
 


 
 
F l o r     b l a n c a
 

Cau  una  branca  d’ametller
 
i  ens  torna  el  goig  de  la  florida.
 
És  la  primera  que  s’enfila
 
a  l’arbre  dels  nostres  sentits.
 
Olor  de  mel  a  tots  convida
 
com  una  veu  dolça  i  divina
 
-de  tan  senzilla  la  ignorem.
 
Seguim  la  llei  del  talió
 
perquè  aprenem  a  ser  implacables:
 
la  vergonya,  l’odi  i  la  por
 
a  tots  ens  han  domesticat.
 
Sols  un  títol  a  mi  em  complau:
 
haver  nascut  enamorat.
 
Cau  una  branca  d’ametller
 
i  ens  torna  el  goig  de  la  florida.
 
És  la  primera  que  s’enfila
 
i  la  darrera  que  vull  ser.
 
Vegeu    Fons  d’armari   (2016)
 
 

 
 
 
Q u a n    é r e m     e l s     r e i s     d e l     m ó n     i     n o     h o     s a b í e m    
 

Quan  érem  els  reis  del  món  els  arbres  semblaven  déus,
 
les  flors,  mirades  de  colors,  els  camins,  màgics  portals,
 
les  roques,  cavalls,  camps  de  joc,  l’herbei  sota  els  nostres  peus;
 
com  una  teranyina  els  rius  somreien  el  cel  blau,
 
les  muntanyes  s’alçaven  com  el  repte  més  rotund
 
i  ens  acompanyava  sempre  el  somriure  de  la  llum.
 
Llavors,  encara  infants,  vam  rebre  tots  els  dons  i  no  ho  sabíem,
 
trepitjàvem  el  somni  de  l’Amor  però  no  compreníem
 
que  la  música  dels  sentits  ens  edificà  un  palau
 
entre  les  fràgils  papallones  de  joia  i  de  bondat.
 
I  ara  que  l’aspresa  ha  travessat  la  meva  pell  sóc  jo
 
qui  amb  la  boca  petita  li  diu  al  temps  encara  no,
 
mentre  m’acotxa  amb  el  mantell  daurat  la  maternal  Natura
 
i  he  esdevingut  immortal  en  la  seva  felicitat,
 
fluint  com  l’aigua  imparable  buscant  la meva  mesura.
 
Vegeu    La  natura  dels  mites   (2016-17)