Viatge  a  Grècia,   Amb  el  cel  a  tocar
 
 

                                                                                                    Foto:   G.  Grigoriou
 

C í c l a d e s
 

I V
 
Saludo  les  nereides,  canto  els  morts,
 
allà  on  viu  solitari  el  navegant
 
i  el  món  és  una  tomba  de  silenci,
 
on  l’horitzó  es  despulla  trepidant,
 
fill  del  vent  infinit  o  la  bonança.
 
Sento  una  terra  guanyada  amb  la  llum
 
(la  vida  desestima  les  paraules).
 
Els  anys  ens  serviran  per  ser  més  forts.
 
Vindran  uns  ulls  tan  lliures  com  el  mar.

 
 
 


 
 
V i e n a ,     f r o n t e r a     o r i e n t a l
 

El   preu   més   alt     del   peatge   que   pagà   la   teva   gent
 
de   qui   ets   veu   i   confident   fou   sens   dubte   el   pitjor   gatge:
 
el   nazisme   (quin   viatge).   Només   la   música   ardent
 
i     tot   l’Amor   del   paisatge   apaivagà   el   teu   lament.
 
Et   descobrí   el   poble   celta   d’una   salvatgia   esvelta
 
i   et   batejà   Ciutat   Blanca   (d’aquesta   rel   ets   la   branca).
 
Vingué   l’Imperi   Romà   i   els   germànics   enfrontà
 
per   acumular   cabals.   I   en   cada   combat   fatal
 
era   el   límit   natural   la   serralada   dels   Alps.
 
Als   romans   els   van   abatre   a   finals   del   segle   IV.
 
Ja   entrada   l’edat   mitjana,   la   cultura   musulmana
 
dels   àvars   et   feu   forat,   i   després,   la   magiar.
 
Al   segle   IX   Carlemany   obtingué   tot   el   teu   guany
 
(el   Papa   Lleó   III     lligava   fort   el   guerrer
 
quan   de   l’Imperi   Romà   el nomenà   Emperador).
 
Vas   ser   per   aital   raó   la   Ciutat   del   Vaticà.
 
A   l’afamat   de   poder   sempre   vas   fer   molta   set
 
en   ser   el   punt   més   adient   per   entrar   des   d’Orient
 
a   conquerir   tota   Europa   (tu   esperaves   sempre   estopa).
 
De   Rússia   i   de   la   Xina   t’arribà   com   pluja   fina
 
l’amença   dels   mongols   i   tu   no   volies   cols
 
(per   sort   quan   morí   el   seu     cap   ja   s’havien   retirat).
 
Vas   ser   capital   d’Hongria.   I   vingué   la   dinastia
 
dels   Babenberg,   de   l’escut   vermell-blanc-vermell,   tingut
 
del   segle   XII   fins   ara   per   bandera   de   la   pàtria,
 
just   aquella   mateixa   Àustria   que   avui   encara   t’empara.
 
Des   del   XIII   fins   al   XX,   en   un   govern   gens   succint,
 
regnarien   els   Habsburg   havent   de   lluitar   amb   el   turc.
 
Tot   en   nom   del   Sacre   Imperi   (conjunció   dels   estats
 
que   van   perdre   llur   senderi   per   l’Esglèsia   insuflats
 
d’una   Europa   central   amb   la   mirada   banal).
 
Napoleó     l’esbotzà,   però   després   claudicà
 
mentre   austríacs   i   hongaresos   -l’Imperi   Austrohongarès-,
 
et   van   omplir   de   molts   besos   (com   capital   vas   fer   el   pes).
 
Cansada   de     Monarquia,   la   República   et   plaïa
 
al   costat   del   teu   Danubi.   Llavors   vingué   el   gran   diluvi:
 
el   més   absolut   cinisme   del   Tercer   Reich   del   divisme.
 
Se’t   fa   estrany   encara   avui   veure   una   òpera   que   bull
 
i   a   cada   racó   un   palau   que   endevina   un   pont   de   pau,
 
perquè   et   mous   bé   al   trot   d’un   vals,   militar,   ben   al   compàs.

 
 
 
T r i s t e s a     o      t o t     e s p e r a n t    l ‘ 1-O
 
 
Just  quan  torno  de  la  feina
 
un  veí  em  diu  ofès
 
que  els  tancs  ja  són  als  carrers
 
(la  mentida  més  que  una  eina
 
és  una  arma  que  a  la  beina
 
hi  amaga  el  seu  últim  tret).
 
Responc:  “No  passarà  res”.
 
Sa  mare  és  l’abella  reina
 
(voti  o  no  vulgui  votar
 
no  parla  ni  el  català
 
i  resideix  a  la  vila
 
de  temps  en  fa  ja  una  pila).
 
“La  patria  indivisible”
 
fa  Catalunya  invisible
 
als  seus  ulls  ben  poc  amants
 
de  sentir  cap  gratitud
 
en  la  seva  joventut
 
pel  Poble  que  l’acollí,
 
tot  seguint  aquell  camí
 
que  li  havia  estat  negat
 
allà  on  el  deixà  enterrat.
 
És  l’enveja,  amics  meus,
 
origen  de  la  tristesa,
 
l’altivesa  de  ser  déus
 
en  una  terra  promesa.