El  viatger,   Valèria,  si  el  temps  s’apaga,  la  Vida,  mai,   Tu  en  globus,  jo  en  bicicleta,     Tot  jugant

 


 

I
 
El  sol  ha  esfereït  un  cor  d’anyell
 
i  el  candor  sembla  una  vella  agonia
 
(els  dies  són  muntanyes  dins  la  pell
 
i  els  ulls  el  mar  caòtic  d’un  migdia).
 
Passeges  inquiet  per  les  mirades.
 
Com  la  flor  d’enlloc  ets  l’etern  estrany.
 
Brilles  un  poc  de  les  hores  negades
 
i  un  poc  d’aquell  amor  sense  parany.
 
Els  teus  cabells  dibuixen  l’aire  rúfol
 
d’aquest  cel  més  gris  que  exalça  el  record.
 
On  vas,  tot  sol,  amb  el  camí  del  núvol?
 
D’on  véns,  tan  lleu,  amb  l’abrigall  del  foc? 
 
 
 

 

I
 

Què  en  fem  de  l’esperit  enamorat?
 
Les  notícies  informen  i  prou
 
sense  mai  arribar  al  rovell  de  l’ou:
 
per  cada  resposta  plana  maldat.
 
Treballarem  sols  per  haver  oblidat
 
en  l’anonimat,  si  neva  com  plou,
 
la  joventut  que  necessita  un  sou?
 
El  corrupte  així  ho  ha  dictaminat.
 
N’està  fart  l’occidental  d’aquest  bagatge.
 
I  si  el  capitalisme  és  brutal,  salvatge,
 
als  Urals  una  dona  no  és  ningú,
 
flor  solitària  entre  ganivets
 
que  esclafen  el  bell  nu  d’uns  ulls  oberts.
 
Només  voldria  disculpar-me  amb  tu
 
que  solques  d’occident  el  llarg  pendís
 
per  la  mandra  infinita  d’un  somrís.
 
 
 

 
No  entenia  la  Vida  un  joc  qui  la  il·luminà  dia  i  nit:
 
“som  aquí  o  allà,  ningú  mor” —Vicenç Ferrer ens deixà escrit.
 
Dins  l’altura,  llum  del  pregon,  tu  la  tristesa  vas  fonent,
 
arrencant  al  pendent  del  món  tota  bellesa  i  sentiment.
 
Cada  llàgrima  del  teu  cel  em  regala  més  saviesa.
 
Tu  en  globus,  jo  en  bicicleta,  ens  hem  vestit  sense  cap  vel.
 
Brilla,  doncs,  plena  de  sentit,  mentre  el  teu  ser  l’amor  espolsa
 
amb  les  ales  de  Campaneta,  tu,  gebre  càlid  l’hora  encesa,
 
tu,  la  verdor  que  empenys  la  molsa  en  una  terra  que  ha  florit.
 
Si  poguéssim  triar  una  filla,  voldria  sols  que  fos  algú
 
que  seguís  el  cor  per  ser  lliure,  perquè  els  actes  no  fossin  fum
 
de  cecs  voltats  de  pura  Vida,  que  brillés  pels  actes  de  llum
 
amb  el  fruit  de  la  bonhomia  i  estengués  una  mà  infinita
 
quan  abraçaria  el  temps  nu  amb  el  somriure  sempre  ofert,
 
com  un  oasi  en  el  desert.  Si  poguéssim  triar  una  filla,
 
jo  voldria  que  fos  com  tu.
 
 
 

 

E l      c a r t r ó      v e r d
 

Quan  mostres  obstinat
 
la  tendresa  i  bondat
 
tota  la  gent  somriu.
 
Sap  que  al  teu  cor  fa  niu
 
la  voluntat  d’un  nen
 
que  tot  jugant  comprèn
 
els  deures  i  els  afanys.
 
Tens  vuitanta-sis  anys
 
i  et  complau  ser  petit
 
per  mai  deixar  en  l’oblit
 
cada  infant  juganer
 
que  passa  pel  carrer.
 
I  a  ningú  no  incomoden
 
les  baldufes  que  roden
 
cap  allà,  cap  aquí
 
mentre  van  fent  camí
 
una,  dues,  fins  tres
 
la  durada  d’un  bes
 
sobre  el  teu  cartró  verd
 
on  la  tristesa  es  perd.