La  Primavera   (Botticelli)
 
 
E s t i m a d a
 

Tu  ets  l’àngel  tocant  la  lira
 
assegut  a  la  cadira.
 
Intangible  com  l’ocell
 
el  cel  és  la  teva  pell.
 
Reposes  a  la  teulada
 
blava  i  tendra  la  mirada.
 
Del  nostre  bes  neix  la  rosa:
 
el  vers  redacta  la  prosa.
 
La  dignitat  és  la  veu
 
que  ens  abraça  a  tot  arreu.
 
Rodolant  ens  enlairem
 
i  la  tristesa  oblidem
 
—cap  abisme  no  és  etern
 
ni  la  crida  de  l’infern.
 
Per  tants  naixements  i  morts
 
en  el  camí  som  més  forts
 
mentre  alcem  la  primavera
 
de  la  humanitat  sencera.
 
 

V o l d r i a     d e i x a r – t e    e l s     m e u s     u l l s
 

Voldria  deixar-te  els  meus  ulls
 
l’arbre  poderós,  la  vall  estimada,
 
les  prades  que  el  pagès  torna  daurades,
 
tot  plegat,  com  un  llibre  que  no  acaba.
 
Voldria  donar-te  la  meva  veu,
 
cada  mantell  de  vida  que  m’abraça
 
com  la  fe  d’un  vers  guanyat  que  somia
 
per  senderols  que  es  perden  mentre  baden.
 
Però  no  puc  i  et  regalo  l’amor,
 
ara  que  el  sol  surt  i  no  fa  fred,
 
ara  que  tot  mig  riu  i  s’enamora
 
del  bes  tan  blanc  d’una  altra  primavera.
 
 
 

 
 
S e n z i l l a m e n t     t ’ e s t i m o
 

Us  honora  el  simple  gest
 
d’haver  segellat  els  llavis  volgudament
 
perquè  la  vostra  generositat  ignori
 
desesper,  esperança  de  ser:
 
la  por  al  demà.
 
Sou  els  camins  inseparables
 
de  les  gotes  d’un  oceà,
 
pervivint  salvatgement
 
en  la  perfecta  harmonia
 
de  l’onada,
 
emmudint  amb  els  astres
 
que  beuen  la  set  d’il·luminar
 
la  pell  de  l’Univers,
 
no  pas  una  nit:
 
el  Profund.
 
Els  peixos  viuen  de  l’aigua,
 
els  ocells,  de  l’arbre,
 
els  enamorats,  del  somni
 
d’Amor  i  passió
 
sols  perquè  una  mirada
 
reflecteix  en  l’altra
 
sense  pensar
 
una  saviesa  antiga:
 
senzillament  t’estimo.