S e n z i l l a m e n t     t ’ e s t i m o
 

Us  honora  el  simple  gest
 
d’haver  segellat  els  llavis  volgudament
 
perquè  la  vostra  generositat  ignori
 
desesper,  esperança  de  ser:
 
la  por  al  demà.
 
Sou  els  camins  inseparables
 
de  les  gotes  d’un  oceà,
 
pervivint  salvatgement
 
en  la  perfecta  harmonia
 
de  l’onada,
 
emmudint  amb  els  astres
 
que  beuen  la  set  d’il·luminar
 
la  pell  de  l’Univers,
 
no  pas  una  nit:
 
el  Profund.
 
Els  peixos  viuen  de  l’aigua,
 
els  ocells,  de  l’arbre,
 
els  enamorats,  del  somni
 
d’Amor  i  passió
 
sols  perquè  una  mirada
 
reflecteix  en  l’altra
 
sense  pensar
 
una  saviesa  antiga:
 
senzillament  t’estimo.

 
Vegeu    De  l’Amor,  petit  llibre  de  despropòsits   (2015)
 
 

 
 
 
V i v i a n n a ,     l a     D a m a     d e l     L l a c
 

Com  Diana,  qui  al  grotesc  Faune  embadalí,
 
callava  extasiada  en  un  recer  obac,
 
ajaçada  entre  flors  amb  brocat  de  setí
 
a  la  devesa  de  la  vall,  vora  el  gran  llac.
 
Els  seus  dolços  quinze  anys,  nivis  i  candorosos,
 
il·luminaven  els  ulls  de  Merlí,  concisos
 
al  volt  d’aquell  cos  fràgil,  tèrbols  i  plorosos
 
sota  un  riu  inflexible  de  núvols  tan  llisos.
 
Bressava  el  lligabosc  l’avellaner,  sagnant
 
i  abominava  el  plany  d’una  faç  revellida;
 
la  primavera,  presa  de  mil  dons,  vibrant
 
d’aquí  d’allà  l’emmusteïa  amb  la  florida.
 
A  poc  a  poc,  terrenal,  corprès  d’una  fressa,
 
aclaparat  o  foll  com  Orfeu  als  inferns,
 
ja  ermità  sens  desig  ni  amada  ni  deessa
 
en  un  darrer  bagol  cridava  el  llarg  hivern.
 
Vegeu    Primavera   (recull)